La cançó d’aquests dies és de l’àlbum Causa (202) del cantant del País Valencià Xavi Sarrià, que el 2014 anunciava la dissolució del seu grup després de molts anys de recórrer els escenaris dels Països Catalans i més enllà. Després ha seguit el camí en solitari i ha optat per una música arrelada a la cultura popular valenciana i amb un discurs clarament antifeixista.

Causa és el seu segon treball anant per lliure i el 18 de novembre passat va rebre el premi al millor disc de mestissatge als XVII Premis Ovidi.

«Un foc que creix» que és la cançó d’on surt el fragment del timbre, és una dolça i nostàlgica balada que es mou al ritme dels arpegis de les guitarres acústiques, els llaüts i les melodies de les dolçaines. Parla del retrobament col·lectiu, d’aquell foc que creix en cada poble i que genera identitats úniques.

Com sempre, us deixem el videoclip i la lletra completa. A més, en aquest cas trobareu un vídeo del Xavi Sarrià que ha gravat expressament per nosaltres:

A l’ombria de la serra l’aigua fresca ens dona vida
i sentim que toquem mare quan la penya grossa ens mira a l’horitzó
baixa el sol i ens besa el front.
Mentre em parles en veu baixa la vall ens omple de calma
i deixem fluir les hores lluny del caos que ens ha fet sentir-nos sols
tanque els ulls t’escolte el cor.
I naixen estels diminuts i brillants
guies i fars d’un país de pobles blancs
és el correfoc de la nostra galàxia
històries i records que guardem com tresors.
Perquè som d’arrels profundes i hem après a enfortir-les
amb les mans, amb el cor com abelles i flors
si et cuides em cuides l’equilibri no és esforç
estem ací, sobrevivim i si ens mirem als ulls
sentim
un foc que creix a dins del pit.
Si es fa de nit dona’m la mà
mai no cauré al teu costat
al teu costat.
I celebrem
tot el que som i el que vindrà.
Si es fa de nit dona’m la mà
mai no cauré al teu costat
al teu costat.
Tornem a córrer pel poble com quan érem xicotets
als últims carrers la lloma és l’amagatall secret una altra nit.
Em dones la mà i jo somric.
hem portat unes guitarres uns llaüts, unes dolçaines
i les cançons i rebel·lies filles de les valls morisques d’on venim
riem i amb un bufit i ens enlairem.
I cantem la granaïna com el tio Palero
Riberenques, boleros, Al Tall, Orxata i ZOO
que si la nostra història l’han prohibit els vencedors

perviu en l’emoció que sentim en les cançons.
La nostra sobirania comença amb l’autoestima
la nostra tradició és desafiar la por
i vivim i cantem i ens divertim i entenem
que sostenint-nos resistim i si ens mirem als ulls
sentim
un foc que creix
a dins del pit.
Si es fa de nit
dona’m la mà
mai no cauré
al teu costat
al teu costat.
I celebrem
tot el que som
i el que vindrà.
Si es fa de nit
dona’m la mà
mai no cauré
al teu costat
al teu costat.
I tornem a capbussar-nos al barranc de l’Encantà
amb l’estiu acaronant-nos per la penya Foradà
i quan l’últim raig mossega el Puig Campana
el Montgó a les mans i als teus ulls Aitana.
Al mocador brodat ja no hi ha llàgrimes
les emocions ja no són subterrànies
a dalt de la serra hi ha una ermita
i quan et bese al front el Montcabrer ens mira.
Sentim
un foc que creix a dins del pit.
Si es fa de nit dona’m la mà
mai no cauré al teu costat
al teu costat.
I celebrem
tot el que som i el que vindrà
si es fa de nit dona’m la mà
mai no cauré al teu costat
al teu costat.

Text: Agnès Toda